Per Mariana Morales Lobo
En el confinament, les xarxes socials han convertit totes les llars connectades en un Gran Hermano. El mirall ens torna una imatge d’enginy, rutina i avorriment, salut o malaltia, discussions sobre herois i petites victòries o misèries de balcó. Aquest forat a la privacitat familiar no ha estat l’únic. També les aules, aquests llocs impenetrables, han mostrat tota la seva realitat digital. Hem vist com es desenvolupaven, en 15 dies, sistemes que intenten suplir la formació presencial a tots els nivells: des de pàgines interminables de lectures i tasques del llibre de text o de creació pròpia de variada qualitat, fins a sofisticats sistemes de trasllat de l’horari escolar a l’àmbit familiar , amb esbarjos inclosos i hores davant de l’ordinador escoltant a un professor com si no estiguéssim vivint la situació més extraordinària des de la guerra. També hi ha qui es coordina amb els companys d’equip perquè la tasca sigui raonable en qualitat i en quantitat, i fins i tot qui ha posat la tasca tutorial per davant i s’ha preocupat a cridar un per un els alumnes per veure com estan i com poden ajudar des de l’escola en aquesta situació excepcional en què molts han perdut als seus avis per l’epidèmia, s’estan fent càrrec dels seus germans perquè els adults estan treballant, comparteixen a estones l’únic ordinador de la casa o estan vivint de manera angoixant la pèrdua dels llocs de treball a les seves famílies. El més essencial de vegades es passa per alt i es demanen aplaudiments per un col·lectiu a què li acaben de treure el sòl que trepitja.
L’escola ha entrat a la caixa de ressonància de les xarxes socials que tot deformen, com si entrés obligada al carreró del gat, i encara no sap si pot mirar-se en els seus miralls còncaus o on trobar el valor per fer-ho. Davant la incògnita de si es veuran obligats a promocionar a tot l’alumnat el proper curs, només el debat cou i es magnifica el pes de l’avaluació sumativa i de la repetició de curs com un màgic càstig que soluciona no sabem molt bé què -ni tan sols en situació de normalitat és una mesura efectiva per aprendre. Sense notes sembla que molts no només perden el terra, sinó el cel i el paisatge sencer, caient a l’abisme d’haver de repensar l’ofici d’ensenyar des d’altres relacions personals amb els estudiants que no siguin el control i el poder. “Si no hi ha notes, no voldran estudiar”, diuen. “Perdran la motivació”. “Com ho faré perquè em facin cas?”
En canvi, aquells que tenien una relació acurada amb els seus alumnes des d’un respecte a les seves necessitats de desenvolupament i aprenentatge, els que complien amb la norma de fer una avaluació formativa, incorporant decisions i millores en els aprenentatges cada vegada que detectaven un error en els seus alumnes, viuen el confinament com una oportunitat per atendre els seus alumnes millor, personalitzant la tasca i donant feedback de qualitat. No comprenen el temor dels altres a la promoció general perquè fa temps que van substituir les relacions de control per altres de confiança i acompanyament, la motivació extrínseca de les notes per la motivació intrínseca per l’aprenentatge. Tindran les seves vacil·lacions i dubtes professionals, com sempre, però també eines eficaces com la pràctica reflexiva i una xarxa de companys amb qui compartir èxits i desafiaments.
Leave A Comment