Per Àngels Domingo

Resiginificar la innovació

No se’n va de la meva memòria la sorpresa que em vaig endur una vegada quan en una conferència d’un prestigiós consultor internacional especialista en processos d’innovació empresarial li vaig escoltar aquestes inusitades paraules:

“A la innovació se la mata dient que SÍ. Gairebé ningú sap dir NO.“

Aquesta taxativa afirmació sobre la innovació em va resultar inicialment dissonant i incomprensible, ja que en la societat en què vivim avui i en les organitzacions en què treballem la majoria dels mortals, el discurs que ens envolta és molt diferent: Innovar sí o sí? Innovar o morir? Sembla inviable no innovar en un món dinàmic que viu en situació de canvi permanent. Bé, quan va acabar aquesta brillant conferència jo havia comprès el significat d’aquestes paraules. El ponent es referia al fet que és tal la pressió que se sent de la necessitat d’innovar i és tan gran la seva força, que fàcilment ens atropella sense deixar-nos prendre decisions d’acord amb els nostres criteris i prioritats, i que empeny a pujar al tren de la innovació indiscriminiada.

La decisió d’innovar i la manera de fer-ho requereix anàlisi, estudi, reflexió, contextualització, presa de decisions i compromís. Des de fa diverses dècades el fenomen de la comercialització de la innovació va en augment i aquesta s’ha convertit en un valuós producte de compra i venda. Certament comprar innovació pot ser valuós i rendible per a empreses dedicades a la producció, però, comprar innovació educativa sembla insensat per la diversitat contextual de cada comunitat educativa carregada de particularitats i especificitats singulars.

Tots els autors d’aquest llibre, procedents de diverses regions, països i contextos, comparteixen una mateixa veu: “SÍ a la innovació”. A través dels diferents capítols aporten als lectors criteris, condicions, requisits per a una innovació educativa de qualitat que és entesa per tots ells com el resultat d’un procés de reflexió consistent i sòlid.

És cert que la innovació és una cosa desitjable en tots els sectors i ho és especialment en l’àmbit educatiu. No obstant això, des de fa algun temps la quantitat de propostes sembla haver-se multiplicat a un ritme tan vertiginós que difícilment hi ha temps i espai per a la reflexió. Quants professors, amb la millor voluntat, intenten estar a el dia i portar a la seva aula “l’últim” en metodologies? (gamificació, flipped learning, aprenentatge basat en projectes, aprenentatge servei, design thinking, aprenentatge cooperatiu, aprenentatge basat en problemes, aprenentatge basat en el pensament i desenvolupament d’intel·ligències múltiples són només algunes de les metodologies que integren un llarg llistat). És possible i positiu intentar provar-les totes? I si ho fos, això suposaria una veritable innovació? No estem canviant molt per no canviar res? No seria més útil aturar-nos a pensar en què i per a què volem canviar, i després pensar en el com?

Tots estem convençuts de la urgent necessitat d’innovar i no obstant això, costa molt obtenir resultats en innovació. Sembla ser que el motiu d’aquesta paradoxa és que dediquem gairebé tot el nostre temps a explotar els projectes innovadors aconseguits, i que ens roben el temps que necessitem per explorar. El dia té vint i quatre hores per a tots així que la solució no pot ser intentar dilatar el temps de la nostra jornada.

En les últimes dècades s’ha produït un canvi de tendència en l’aproximació sobre la innovació en l’àmbit social. S’ha passat de la promoció d’una figura individual de l’«innovador o emprenedor», a la promoció dels «ecosistemes d’innovació», que anomenem coinnovació o innovació col·laborativa (Eggers i Singh, 2009). Es tracta d’aprendre a concebre organitzacions educatives amb estructures més planes, amb decisions alineades i més distribuïdes. Es tracta d’evitar la burocratització inútil. Es tracta de disciplinar i apostar per estructures que no solament pensin i funcionin verticalment. La innovació viu en el transversal. Es tracta de transformar aquestes cultures corporatives tan tancades, on l’única cosa bona està dins i tot el que ve de fora és sospitós. La innovació viu a les organitzacions obertes. Es tracta d’entendre que la innovació viu en la diversitat i practica la ingenuïtat de tornar a fer preguntes bàsiques.

La innovació no està a la tecnologia. Està a la mirada. I la mirada dels experts està contaminada per un saber condicionat, el saber que coneix massa bé tot allò que sembla impossible. La innovació la fan els que no sabien que era impossible i que es van submergir en la seva docència amb una actitud indagadora i investigadora practicant aquesta espiral cíclica d’acció-reflexió-acció. Estem davant les habilitats investigadores del docent i/o formador en context pràctic que innova la seva praxi docent a partir d’una reflexió sistemàtica i intencionada de la seva pràctica i amb el suport de la reflexió col·laborativa dels seus col·legues.

La interacció col·laborativa facilita la circulació basada en la confiança i la discussió d’idees noves i creatives, i garanteix tant una àmplia avaluació dels possibles riscos i beneficis de les solucions, com la selecció de les més prometedores.

Per tot això i més, la col·laboració esdevé un potencial fonamental en tot el procés d’innovació, ja que aporta visions i plantejaments diversos que quan interactuen enriqueixen el procés. D’aquesta manera, si entenem que millorar la col·laboració entre els docents d’una institució educativa pot promoure la innovació educativa, és crucial conèixer i explorar diferents estratègies de col·laboració. Entre d’altres, podem evocar les estratègies concretes de col·laboració – inspirades en Eggers i Singh (2009). Aquests autors subratllen que els processos col·laboratius i interdisciplinaris impliquen una gestió i un lideratge constructiu des de la diversitat i els consideren vàlids per a la innovació en l’àmbit educatiu. 

Aquest llibre bé podria comparar-se a un passeig temàtic que revela progressivament i des de diferents perspectives la conveniència de promoure una autèntica innovació pedagògica en les institucions educatives, l’única innovació que és capaç de transformar els processos d’ensenyament-aprenentatge. Solament la innovació pedagògica genera canvis sostenibles en l’espai i en el temps i afavoreix el desenvolupament professional de l’professorat que a partir dels models pedagògics innovadors es pot moure amb professionalitat, creativitat i autonomia en el seu acompliment docent.

Què suposa, realment, ser un professor innovador al segle XXI? No portar el pilot automàtic posat en les seves classes i aprendre a desaprendre. Un desafiament que repta els docents d’avui i que apropa el perfil del docent a el d’un professional creatiu que busca i dissenya solucions pràctiques a situacions úniques i irrepetibles.

Els coautors d’aquest llibre ens posen davant d’un docent reflexiu que integra en la seva professió l’hàbit de la reflexió sistemàtica, que se serveix de la pràctica reflexiva individual i col·laborativa per al seu desenvolupament professional, que afronta la seva praxi des d’una cultura indagadora, que mobilitza les seves habilitats investigadores per millorar la seva docència. Estem davant el professor-investigador de la seva pràctica.

En síntesi, aquesta obra, una autentica joia intel·lectual per als lectors, posa en valor una competència transversal de la professió docent: la competència reflexiva, el fil conductor que vertebra els capítols que aquest valuós llibre que tenen a les mans i es disposen a llegir .

La publicació està disponible online a través d’aquest link.

Àngels Domingo
Fundadora i Directora de la PIPR
adomingo@practicareflexiva.pro
@AngelsDomingo