El terme de didàctica sorgeix a l’Antiga Grècia, allò didàctic era primàriament un subgènere de l’epopeia grega juntament amb allò heroic i allò històric. És per això, que la definició etimològica del terme prové del grec didaktikós: apte per a la docència; didaktiké: ensenyant i didaskalia: ensenyament, amb una doble accepció, en el camp de l’ensenyament i en el del teatre. Tanmateix, no va ser fins al 1629, quan la paraula didàctica va ser recuperada per Ratke, en el seu llibre “Principales Aforismos Didácticos” (Torres y Girón, 2009, p.9). Malgrat això, el terme va ser consagrat per Juan Amós Comenio, en la seva obra Didàctica Magna, publicada l’any 1657, on la defineix com a “l’artifici universal per ensenyar tot a tots els homes” (Comenio, 1997). D’aquesta manera, la didàctica està íntimament lligada, des dels seus orígens, a l’ensenyament, donant com a resultat que allò didàctic faci referència a l’ensenyament en relació amb l’aprenentatge, constituint-se com a objecte d’estudi.

En aquesta relació entre l’ensenyament i l’aprenentatge existeixen diversos enfocaments que, d’acord amb les seves consideracions teòriques, donen un tractament particular al procés didàctic. Entre elles hi trobem: la didàctica tradicional que prioritza els continguts sobre les estratègies i dóna un protagonisme al professor; la tecnologia educativa que considera l’aula com un laboratori i el professor com un enginyer conductual, i la didàctica crítica que harmonitza objectius-continguts-estratègies i dóna protagonisme a l’estudiant.

És en aquest context, on s’insereix la didàctica reflexiva, com un enfocament particular per al tractament del procés d’ensenyament i aprenentatge, el fonament teòric del qual es troba en la pràctica reflexiva que, en promoure la reflexió sobre la pràctica, porta al professor i a l’estudiant a considerar la seva actuació específica i a convertir-se en protagonistes del procés d’ensenyar i d’aprendre. En aquest cas no es produeix una separació entre ambdós processos, ja que, encara que cadascú assumeix el paper que li correspon, el professor el d’ensenyar i l’estudiant el d’aprendre, ambdós es converteixen en protagonistes, existint entre ells una comunicació oberta que acaba amb les restriccions d’altres enfocaments que consideren l’ensenyament i l’aprenentatge com a compartiments estancs.

Cal considerar doncs, que la didàctica reflexiva, és una postura per al tractament del procés d’ensenyament i aprenentatge, que afavoreix el diàleg reflexiu com a estratègia i que busca influir en els processos afectius i cognitius del professorat i de l’alumnat, mitjançant una comunicació bidireccional i dinàmica on es produeix una relació harmònica entre: professor-contingut-estratègies-estudiant.

Sent l’ensenyament reflexiu, el terme més comú per designar el quefer de la pràctica reflexiva a l’aula, es presenta la didàctica reflexiva com a una proposta nova, que integra de manera més holística l’ ensenyament i l’aprenentatge.

Por tot l’exposat fins ara, obro a discussió la seva consolidació dins el camp del saber pedagògic.

Sara E. Galbán
Doctora en Pedagogia per la Universitat de Barcelona
Professora i investigadora en la Universitat Panamericana
Ciudad de México (México)

Referències Bibliogràfiques
Comenio, J. (1997). Didáctica Magna. México: Porrúa.
Torres, H. y Girón, D.(2009). Didáctica general. San José: Coordinación Educativa y Cultural Centroamericana.