Per Mariana Morales
El recent anunci en els mitjans de comunicació que el Consell Escolar de l’Estat ha proposat al Ministeri d’Educació espanyol que faci avaluacions als docents ha estat rebut amb recel per una bona part del professorat. No queden gens clares, de moment, les finalitats d’aquesta avaluació més enllà de la vaguetat d ‘ “introduir plans de millora”. Tampoc ajuda a generar confiança la proposta que siguin els alumnes de Secundària que avaluïn el professorat a través d’enquestes anònimes, com ja es fa en alguns centres privats i, des de fa anys, a la universitat. A nivell internacional, l’àmbit educatiu formal es debat entre la tendència de la rendició de comptes (accountability), practicada des de fa anys en el món empresarial i als països anglosaxons en l’àmbit educatiu i la seva tendència oposada: l’apoderament de les comunitats professionals , basat en la confiança i la responsabilitat compartida, que és el que es practica en l’àmbit educatiu en països com Finlàndia. En aquest marc, una proposta d’avaluació docent ha de definir les seves finalitats per aclarir si el que vol és establir barems, rànquings i altres dades que justifiquin pujades salarials, acomiadaments o accés a determinats llocs o si, en canvi, desitja potenciar comunitats docents empoderades que es desenvolupin professionalment amb una avaluació contrastada amb criteri científic. Després de determinar la finalitat d’aquesta avaluació, a continuació, convindria establir uns estàndards o criteris consensuats que serveixin de referent per a la pràctica docent. En aquest estudi de l’OCDE es pot llegir una comparativa dels que utilitzen els països o regions que els han desenvolupat ja. A Espanya hi ha alguna proposta com la desenvolupada per Marchesi i Pérez el 2018. En el mateix estudi de l’OCDE es recull una comparativa d’estàndards d’aprenentatge per a l’alumnat, que sí existeix en la normativa espanyola i per als directors de centres escolars que tampoc existeix en la norma espanyola. El que manca totalment de sentit és llançar-se a fer unes enquestes a l’alumnat (o a qui sigui) sense tenir clar quins són els criteris de la professionalitat docent. Podem trobar-nos en aquestes enquestes enunciats com “el professor arriba puntual a classe” o “el professor domina la matèria”, qüestions ambdues que hauria de controlar una direcció d’estudis, direcció o administració corresponent en lloc de traslladar la seva comprovació als xavals de 12 anys . Hi ha enquestes en què es demana a l’alumnat una valoració del control de l’aula per part del professor o sobre la seva competència digital, on l’alumnat interpreta lliurement el que vol dir això i puntua de l’1 al 5. Totes elles són qüestions en què es podria recaptar informació per altres mitjans, com la comprovació documental, la realització d’un portafoli professional docent, l’observació directa a l’aula per part d’un expert o un col·lega, l’acompanyament professional per part de l’equip directiu o reunions professionals basades en pràctica reflexiva. Hi ha alternatives vàlides a uns qüestionaris la inutilitat ja ha estat demostrada en estudis (Uttl et al., 2017, Kornell i Hausman, 2016), realitzats en primers cursos universitaris. El biaix pot ser encara més gran si s’apliquen a alumnes més immadurs, sense entrar en la paradoxa ètica que suposa intentar educar els alumnes en la responsabilitat dels seus actes i les seves paraules al mateix temps que es demanen anònimament opinions particulars. Potser l’avaluació docent produeix tant rebuig perquè l’avaluació que es coneix i practica amb els alumnes de manera generalitzada és una avaluació qualificadora, sumativa i selectiva, no orientada a la millora sinó a la certificació i practicada de dalt a baix. És cert que en els últims anys s’han fet passos importants pel que fa a la clarificació dels objectius d’aprenentatge i criteris d’avaluació, així com en la diversificació dels instruments (això de manera més tímida). Però encara queda molt camí per recórrer per aconseguir una avaluació que serveixi per aprendre, i sinó, preguntin als seus alumnes què és per a ells l’avaluació. Una altra avaluació és possible tant per a l’alumnat com per al professorat. De la mateixa manera que una avaluació formativa dels alumnes (orientada a la millora de l’aprenentatge, que involucra i posa com a protagonista a l’alumne, qualitativa, basada en el feedback) és més eficaç, atenent al que diu la investigació, els mateixos principis de l’avaluació formativa podrien aplicar-se amb els professors per anar cap a un model de desenvolupament professional docent basat en comunitats professionals amb responsabilitat compartida. L’avaluació docent no ha de ser una avaluació “a” els docents, sinó “amb” i “per a” ells. Mariana Morales Lobo Consultora en l’àmbit de l’educació; Membre de l’equip de recolzament de la PIPR Twitter: @Marianamorale19 es.linkedin.com/in/marianamoraleslobo REFERÈNCIES: Estudis sobre evaluació docent: Estudi sobre competències professionals:
  • Centre of Study for Policies and Practices in Education (CEPPE), Chile (2013), “Learning Standards, Teaching Standards and Standards for School Principals: A Comparative Study”, OECD Education Working Papers, No. 99, OECD Publishing. http://dx.doi.org/10.1787/5k3tsjqtp90v-en (consultat 11/01/2019).
Estudi sobre la tècnica de l’observació a l’aula per a l’avaluació del professorat: Referències per a saber més sobre evaluació formativa:
  • Hattie, J. (2017). Aprendizaje visible para profesores. Maximizando el impacto en el aprendizaje. Madrid: Paraninfo. ISBN:9788428338608.
  • Sanmartí, N. (2007). Evaluar para aprender. Barcelona: Graó. ISBN: 9788478274734.
  • Wiliam, D. (2011). Embedded Formative Assessment. Bloomington (UK): Solution Tree Press. ISBN: 9781934009307.
  • Wiliam, D. (2018). Creating the schools our children need. Learning Sciences International. West Palm Beach (FL): Learning Sciences. ISBN: 9781943920334.
Agraeixo les aportacions del claustre virtual, en particular de @ecosdelfuturo, @tonisolano i de la comunitat Teachers going Gradeless, amb qui aprenc continuament.