En l’àmbit del desenvolupament docent, la difusió i l’experimentació de la pràctica reflexiva metodològica és un fenomen globalment creixent, el  dinamisme del qual recorda la imatge dels cercles concèntrics que genera una petita pedra llençada a l’aigua. La pedra caiguda al llac, després de produir el seu efecte immediat i sorollós en tocar l’aigua,  produeix també un altre efecte posterior silenciós i de menor impacte, però tanmateix de gran perfecció i bellesa: uns perfectes cercles concèntrics que s’estenen suaument a l’aigua, que assoleixen més amplada i que es prolonguen  lluny del punt precís on ha caigut la pedra. La imatge dels cercles concèntrics,  malgrat les seves limitacions, pot ajudar-nos a  expressar la idea que volem desenvolupar en aquestes  línies, relacionada amb la difusió de la Pràctica reflexiva en el context internacional de la professionalització docent.

La Pràctica reflexiva sistemàtica i metodològica és quelcom ben diferent de l’exercici reflexiu natural i espontani que realitza el professional. No és el mateix reflexionar que aprendre a partir de la pràctica reflexiva metodològica. El primer és innat en el ser humà, el segon és un procés  intencional,  instrumentat, sistemàtic i estructurat que parteix de la pràctica professional per retornar a aquesta pràctica amb un increment de coneixement professional, després de realitzar-se un aprenentatge experiencial i reflexiu (Domingo, 2014).  Tot i que la presència de l’expressió pràctica reflexiva és creixent i d’ús freqüent en els contextos formatius, no podem oblidar que, la seva implementació com a proposta  formativa  requereix, per part de qui la lidera, una comprensió profunda del seu  significat conceptual i un coneixement expert de la seva instrumentació. També la investigació pedagògica i la seva literatura han de ser una mica més rigoroses en l’ús terminològic de la pràctica reflexiva. El seu sentit original es troba en la figura del The Reflective Practitioner (Schön,1983) que, traduït com a  professional reflexiu, perd riquesa de significat.

 La pràctica reflexiva, en sentit estricte, no significa reflexió, tampoc   elucubració, ni tan sols indagació. Tampoc se la pot confondre amb una introspecció professional i, encara menys, com una arriscada autoexploració psicològica. Només pot denominar-se pròpiament pràctica reflexiva el procés de reflexió sistemàtica – individual o compartida-  que assoleix la millora pràctica.  

Arrel d’aquestes consideracions emergeixen alguns dels elements configuradors de la pràctica reflexiva: si la reflexió optimitza la pràctica professional se sobreentén que el professional millora, donat que l’acció i l’actor conflueixen en la realitat unitària de la persona;  la pràctica reflexiva millora la pràctica com a resultat del desenvolupament del professional que  participa en aquest procés reflexiu.  Un altre dels elements que configuren la pràctica reflexiva metodològica és que l’orientació que pren la reflexió, recau sobre una acció o situació concreta i real succeïda en l’escenari professional. La pràctica reflexiva es troba lluny de ser una reflexió difusa perquè es focalitza en alguna cosa concreta. Reflexionar de forma general s’allunya molt de la pràctica reflexiva sistemàtica doncs la pràctica és sempre una realitat concreta, no generalista. Una part de la efectivitat de la pràctica reflexiva instrumentada consisteix en encertar en l’objecte de la reflexió. Precisament la selecció de l’acció sobre la que es pretén reflexionar, constitueix la primera de las cinc fases del Mètode R5 (Domingo, 2014, pàgs. 112-116), una proposta metodològica de pràctica reflexiva que ha mostrat la seva efectivitat en diferents contextos de formació docent.

Exercitar-se en la reflexió professional no significa que es realitzi pràctica reflexiva, de la mateixa manera que exercitar-se en càlculs matemàtics en el treball,  no ens converteix en matemàtics.

Després d’aquestes reflexions preliminars i, en relació amb les consideracions de De Vicente (2002), s’exposen els motius principals de l’alça de la Pràctica reflexiva en l’àmbit internacional del desenvolupament docent i de la investigació pedagògica.

La Pràctica reflexiva obre la porta als docents a un nou panorama en el procés del seu desenvolupament professional, i els permet d’entrar suggestivament en un cercle de pensaments i accions sobre la seva tasca professional. Com a conseqüència, s’alteren les seves perspectives sobre l’educació i es professionalitza la seva acció docent. Malgrat aquestes actituds i disposicions positives que la PR genera, encara no n’hi ha prou per aconseguir aquesta millora professional; cal que es produeixin alguns canvis d’enfocaments curriculars innovadors i plantejaments didàctics transformadors. “El principi bàsic del moviment de la PR implica un reconeixement del professor en un paper actiu, considerant-lo capaç de formular propòsits i finalitats del seu treball i de jugar un paper essencial en el desenvolupament del currículum i la reforma en l’escola”. (De Vicente, 2002:96).

Les teories que fonamenten las pràctiques reflexives són les que consideren el professor com a un intel·lectual crític i reflexiu, i conceben la pràctica docent com una pràctica professional i social contextualitzada. Tot això s’ha propagat i estès en la mesura en que la racionalitat tècnica ha tocat els seus propis límits i s’ha evidenciat la necessitat de superar-la per no ser adequada per abordar la problemàtica educativa actual des del paradigma tècnic i positivista.

Quatre factors estan contribuent a que la Pràctica reflexiva emergeixi com a resposta creixent i es difongui entre els professionals de l’educació.

1) Les limitacions de la investigació procés-producte.

La investigació procés-producte, basada en els fonaments de la racionalitat tècnica ha fracassat en la cerca i generació d’un contingut substancial i significatiu per a la preparació dels mestres, ja que la fragmentació del coneixement en petits elements constitueix una aproximació poc sensible per explicar el mon real del treball pedagògic.

2) L’avenç de la psicologia cognitiva i comunicativa.

El fort avenç d’aquesta ciència és un altre dels factors que justifiquen l’interès pels processos de generació del coneixement a través de la reflexió, enfront de la psicologia conductual en la que se sustenta la racionalitat tècnica. La psicologia cognitiva està més interessada i centrada en la investigació sobre el pensament que en els estudis sobre la conducta observable, ja que busca conèixer, descriure i explicar els processos mentals i les interaccions en les que descansen les activitats complexes de la pràctica pedagògica. Els fonaments de la psicologia cognitiva han proporcionat una base fructífera per explorar el pensament del docent, la resolució de problemes, la reflexivitat i la gestió de la complexitat. La psicologia comunicativa ha donat resultats pel que fa a l’anàlisi de les relacions personals i en els efectes de les percepcions mútues sobre les interaccions i els aprenentatges.

3) El reconeixement de la investigació etnogràfica.

 La legitimació de la investigació etnogràfica ha contribuït també al desenvolupament de la pràctica reflexiva perquè els principis d’aquesta metodologia de la investigació emfatitzen i valoren científicament dos aspectes importants en la investigació: la dependència del contextos i la percepció que les persones implicades concedeixen als fets investigats, des de la seva perspectiva.

4) La professionalització docent.

 La comprensió de la funció docent com a una veritable professió que requereix preparació científica, capacitat de prendre decisions, resolució de problemes, gestió de la complexitat de l’aula escolar, disseny d’estratègies, etc., ha afavorit plantejar la formació de mestres dins una perspectiva crítico-reflexiva. Basar la formació en la reflexió propicia docents autònoms, que promouen una renovació personal continuada, actors creatius a nivell didàctic i no estrictes executors de currículums predissenyats.

Dra. M.Carme Balaguer
Psicopedagoga
Docent i investigadora

 

Referències bibliogràfiques

De Vicente, P. (2002) Desarrollo profesional del docente en un modelo colaborativo de evaluación. Bilbao:ICE Universidad de  Deusto. 

Domingo A. y  Gómez V. (2014) La Práctica Reflexiva. Bases, modelos e instrumentos. Narcea Ed: Madrid.

Schön D.A. (1983) The Reflective Practitioner. New York. Basic Books.