¿Poden els mestres generar coneixement a partir de la seva pràctica docent o han de dependre del saber expert que produeix la recerca educativa de la universitat?
Al text “El maestro como profesional reflexivo”[1] el professor Kenneth Zeichner revisa el concepte de reflexió en la formació del professorat als Estats Units i defensa el mestre com a productor de coneixement sobre l’ensenyament enfront d’altres visions que el situen com a consumidor i transmissor de les idees d’altri. El problema es planteja en els termes següents: és un error prescindir de la veu i de l’experiència sobre la pràctica dels mestres en els processos de reforma educativa que s’estan portant a terme i que estan fonamentats essencialment en el coneixement generat a la universitat.
La manera com s’han fet servir els conceptes de “reflexió” i “professional reflexiu” en la formació de formadors als EUA ha contribuït, segons la seva manera de veure, a mantenir la posició independent del mestre, cosa que equival a deixar de banda l’experiència sobre la seva pràctica, a reduir el procés reflexiu a l’aplicació de metodologies docents, a evitar consideracions socials que transcendeixin el seu exercici pràctic i a excloure la reflexió col·lectiva a favor de la individual.
Per definir la seva posició sobre la pràctica reflexiva, Zeichner elabora un marc d’interpretació en què descriu quatre tradicions de la pràctica docent nord-americana: l’”acadèmica”, que recolza en les assignatures; la d’”eficiència social”, basada en l’aplicació d’estratègies docents; la de “desenvolupament”, centrada en l’evolució de l’alumne; i la de “reconstrucció social”, fonamentada en la reflexió sobre el context sociopolític i que aspira a millorar la qualitat de vida. Amb aquesta perspectiva històrica l’autor situa els tres principis de la seva proposta pedagògica per a la formació de formadors. Primer, la pràctica reflexiva es dirigeix tant a l’exercici docent propi com al context en què se situa. Segon, els mestres han d’ampliar el seu àmbit de reflexió a les conseqüències socials i polítiques de la seva pràctica. Tercer, la construcció de comunitats d’aprenentatge de mestres és una via estratègica per aconseguir l’esperat canvi social i institucional de l’educació. Per concloure, l’autor alerta sobre el perill de tractar la reflexió com una finalitat en si mateixa independentment dels objectius que la justifiquen, les metes cap a on s’orienta i la qualitat de la seva utilització.
El concepte de mestre com a professional reflexiu hauria de respectar i reconèixer el coneixement que es genera a partir de la pràctica dels bons professors, sense que això impliqui l’exclusió dels sabers que provenen de la recerca universitària. Basant-se en la idea d’”acció reflexiva” de John Dewey, Zeichner proposa una forma d’afrontar i respondre als problemes –una manera de ser mestre- que transcendeix la solució lògica o l’aplicació de metodologies. La seva posició se centra essencialment en la figura del professor i el seu context d’actuació. Des d’aquest punt de vista Zeichner reconeix els els prejudicis de la separació entre teoria i pràctica que ha imposat la racionalitat tècnica: s’ha de superar la idea que la teoria es troba en la investigació educativa de la Universitat i la pràctica a les aules. Per a això, l’autor proposa reformular el concepte d’ensenyament reflexiu fent conscient el “coneixement tàcit” schönià: això no és altra cosa que sotmetre les teories pràctiques a l’examen propi i dels companys per tal que els mestres prenguin consciència del seu exercici docent i de les condicions socials que el configura. Arribats a aquest punt, cal puntualitzar que la proposta de Zeichner fa referència a l’”ensenyament reflexiu” –i no a l’aprenentatge reflexiu- si bé la formació per exercir la professió de professor impliqui essencialment assumir el paper d’aprenent.
Eugenia López Reus
[1] Conferència presentada al 11è University of Wisconsin Reading Symposium: Factors Related to Reading Performance. Wisconsin, 1982. Traducció al castellà: Pablo Manzano Bernárdez.
