Per Àngels Domingo y Andrea Giráldez

Innovar o morir. Aquest sembla ser el dilema de la majoria de les institucions educatives que s’enfronten als canvis continus d’una societat on l’únic cert sembla ser la incertesa. I, sens dubte, la innovació és necessària per garantir la qualitat de l’educació. Però com innovem?

En molts centres educatius la innovació sembla ser individual. Cada docent, amb la seva millor intenció, es forma en una o diverses metodologies amb les quals, amb més o menys sort i de manera més o menys sistemàtica, va provant a la seva aula. El problema és que, en moltes ocasions, aquest “provar” es transforma en una cursa contínua per seguir les últimes “tendències” pedagògiques, i l’aula no és, o no hauria de ser, un laboratori de proves en el qual s’apliquen propostes que no estan basades en les evidències científiques. Alhora, aquesta innovació individual es transforma en una illa en l’oceà que representa la institució educativa, una institució que hauria de garantir la coherència del seu projecte pedagògic. En aquest sentit i  com suggereix Carbonell (citat per Cañal de Lleó, 2002) “la innovació no és una activitat puntual sinó un procés, un llarg viatge o trajecte que s’atura a observar la vida a les aules, l’organització dels centres, la dinàmica de la comunitat educativa i la cultura professional del professorat. El seu objectiu és alterar la realitat vigent, tot modificant concepcions i actituds, tot alterant mètodes i intervencions i tot millorant o transformant, segons els casos, els processos d’ensenyament i aprenentatge. “(Pàg. 11-12).

Repensar la innovació. Imatge del taller d’Innovació Educativa a APDES, Buenos Aires, abril 2018.

Avui innovació i col·laboració han deixat de ser dos conceptes separats per anar convertint-se en una realitat cada vegada més integrada. Des d’aquesta perspectiva, a la Plataforma Internacional Pràctica Reflexiva apostem per la coinnovació i la innovació incremental com dos eixos fonamentals per  impulsar processos d’innovació sòlids i duradors en entorns professionals complexos, com és el cas d’un centre educatiu. Convençuts que la innovació individual i solitària d’un docent a la seva aula, i en el conjunt de la vida acadèmica d’un alumne acaba per transformar-se en una acció anecdòtica i aïllada que no deixa empremta en el procés formatiu d’un estudiant que roman anys en una institució educativa,  apostem per la creació de projectes d’innovació col·lectius, compartits i acordats pels equips docents com la millor opció per transformar i innovar la pràctica educativa en totes les aules i incidir directament en l’assoliment d’un perfil de sortida de l’alumnat d’acord amb el Projecte educatiu que presideix i guia el quefer educatiu d’una institució “. Així mateix, estem convençuts que en tota institució educativa hi ha coses que ja es fan bé i, en aquest sentit, apostem per processos d’innovació incremental que es donen quan s’avalua i millora el que ja existeix i, al seu torn, s’aprèn a adoptar un procés de revisió-reflexió-canvi que persisteix en el temps per assegurar la millora contínua.

Per innovar hem de tenir al cap el perfil de sortida de l’alumnat.

En la imatge,  Resultats de les  reflexions dels directius d’APDES entorn d’aquest tema.

Aquest és el model amb el qual estem  treballant a APDES, una organització de l’Argentina que aglutina 21 centres educatius en què treballen 1.300 directius i docents per formar 7.200 alumnes. El procés es va iniciar amb tres jornades de formació i reflexió guiada en la qual els equips directius dels diferents centres van ser definir les que serien les línies d’innovació per als propers cinc anys. En aquest procés es va posar en evidència el fet que coinnovar no és només treballar de manera conjunta, sinó crear una solució innovadora estratègicament alineada amb els objectius de totes parts implicades. De manera que s’asseguren que tots estan disposats a participar en processos de col·laboració intensa, a construir espais basats en la confiança mútua i a establir models operatius que incorporin mecanismes adequats per avançar, com ara la presa equitativa de decisions.

Des d’aquesta perspectiva, algunes de les preguntes que fem servir en els processos de reflexió en els nostres tallers tenen com a objectiu promoure el debat i la reflexió per comprendre que el veritable agent i protagonista de la innovació educativa és el professorat i, per tant, és imprescindible comptar amb la seva participació en el disseny i impuls del projecte. En aquest sentit, recordem que els directors poden planificar i gestionar, però qui durà a terme la innovació serà el propi professorat, que no pot quedar al marge.

Tant per l’experiència de l’APDES com per la que hem tingut en altres centres educatius, aquest enfocament permet construir un saber transversal que deriva de la pol·linització creuada entre els coinnovadors i dissenyar un procés de millora a mig i llarg termini que es construeix sobre la base d’uns fonaments sòlids derivats de l’evidència científica, la reflexió individual i compartida i la visió de futur.

Àngels Domingo y Andrea Giráldez

Equip Impulsor